diumenge, 19 d’octubre de 2008

La variació lingüística

La llengua no l’usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos. La variació lingüística dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta.

Tipus de variació lingüística.
  • Diacrònica o històrica (temps): cronolecte.
  • Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte.
  • Diastràtica o social (grup social): sociolecte o argot.
  • Diafàsica o funcional (àmbit d’ús): registre.

En relació amb el concepte de variació lingüística, cal tenir molt clara la diferència existent entre variació, varietat i variant.

  • Variació: fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla.
  • Varietat: ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques.
  • Variant: una expressió diferent d’una altra per la forma, és a dir, fa referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística.

Variació diacrònica o històrica (temps): cronolecte.

Dóna compte de les maneres distintes de parlar segons el moment històric. En la nostra llengua podem distingir cinc etapes:

  • català preliterari (s. VIII-XIII).
  • català medieval (s. XIII-XV).
  • català de la Decadència (s. XVI-XIX).
  • català de la Renaixença (s. XIX i primer quart del s. XX).
  • català actual.

Variació diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte.

Configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat geogràfica.
Dialecte: terme originari de la Grècia clàssica.

  • Elements que permeten l’adscripció d’un dialecte a una llengua determinada: les afinitats estructurals, la intercomprensió, la consciència lingüística i la tradició històrica i literària.
  • No té cap connotació pejorativa.
  • Les varietats dialectals són les modalitats parlades en l’àmbit territorial d’una llengua. Es caracteritzen pel fet de posseir alguns trets fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics diferencials.
  • Ningú no parla “la llengua”.

Variació diastràtica o social (grup social): sociolecte o argot.

Es produeix en grups de parlants socialment afins que generen una fraseologia i unes maneres expressives significatives per al grup.

Aspectes: l’edat, el sexe, l’hàbitat o la professió.

Variació diafàsica o funcional (àmbit d’ús): registre.

La llengua presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat.

Tres factors bàsics:

  • Camp: tema general o específic de què tracta la comunicació.
  • Mode: canal oral o escrit de la comunicació.
  • To: nivell de formalitat del text.

El propòsit de la comunicació.

Tipus de registre: col·loquial, estàndard, administratiu, literari i científic.

Activitats.

1. A quina varietat lingüística correspon la definició següent?
“Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellació, codificació, confluència i acceptació social; en què han estat eliminades al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat.”

2. Què són les “varietats funcionals o registres”?

  • Són aquell conjunt de trets lingüístics que caracteritzen la manera de parlar d’una zona del domini lingüístic, d’una època o generació o d’un determinat grup social.
  • Són els usos lingüístics condicionats per la situació comunicativa. Cada situació comunicativa requereix, unes determinades formulacions lingüístiques, independents de la identitat del parlant.
  • Són els usos lingüístics d’una col·lectivitat condicionats per l’origen dels parlants, el seu nivell d’estudis, o bé segons el grup social amb el qual es relacionen.
  • Són les diferents maneres de parlar de cada època, condicionades segons els canvis lingüístics produïts pel pas del temps.