dilluns, 30 de novembre del 2009
Eines digitals a l'aula
VI Encontre Carles Salvador: Eines digitals a l'aula.
El dissabte 12 de desembre de 9:30h a 14h a l'Escola Gavina (Picanya).
PROGRAMA
9:30h a 10:30h CONFERÈNCIA: LA LITERATURA DIGITAL. Una mirada a la Literatura després d’Internet, a càrrec de Gonçal López-Pampló (Universitat de València).
10:30 a 11:00h PRESENTACIÓ del grup Un Entre Tants i del funcionament de la xarxa creada a Ning: http://1entretants.ning.com/
11:00h a 11:30h Pausa per al café.
11:30 a 13:30h TALLERS: a triar entre...
a)Taller d'introducció a la xarxa social d'aprofitament educatiu NING.
L'imparteix Gonçal López-Pampló.
b)Taller sobre la plataforma MOODLE. L'imparteixen Paco López i Carles Monclús.
c)Taller de creació i gestió de wikis en WIKISPACES. L'imparteix Antoni de la Torre.
d)Taller d'introducció al blog amb BLOGGER. L'imparteixen Francesc Gascó i Anna Gascon.
e)Taller intermedi de blogs amb BLOGGER: "El blog com a espai per crear entorns personals d'aprenentatge". L'imparteix Antoni Navarro.
dissabte, 28 de novembre del 2009
I Jornada sobre el valencià
Taula de Filologia Valenciana ha organitzat la I Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa hui dissabte 28 de novembre del 2009 al Saló d'Actes de la Casa de la Cultura de Sueca, en la qual s'han lliurat els Premis Joaquim Garcia Girona per a docents de primària i de secundària. Els premiats han estat:
Notícies sobre aquest acte:
- Josep Saborit (CFPA Josep Pascual i Tirado, Castelló), «Variacions intergeneracionals en la manera de parlar el valencià».
- Pilar Doménech, Josep Lluís Doménech i Jesús Huguet (diversos instituts), «Relats interculturals».
Notícies sobre aquest acte:
- Este dissabte 28 Sueca acollirà la Primera Jornada sobre Valencià de la Taula de Filologia Valenciana. Ajuntament de Sueca.
- Sueca acull este cap de setmana la I Jornada sobre el valencià de la Taula de Filologia Valenciana. Valencianisme.com.
- Demà dissabte, I Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa. Organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana. Casa de la Cultura de Sueca. ANNA Notícies.
- Sueca acull la I Jornada sobre Valencià de la Taula de Filologia Valenciana. El Punt.
- Taula de Filologia Valenciana organitza la I Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa. Diari per a tècnics lingüístics.
- I Jornada sobre el valencià "Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa".
Etiquetes de comentaris:
Català,
Educació Primària,
Educació Secundària Obligatòria,
Nouvinguts
diumenge, 22 de novembre del 2009
Unitats didàctiques a Primària
Una unitat didàctica (U.D.) és una unitat de treball on s’organitza la tasca escolar i es distribueixen les activitats, analitzant els continguts que hi corresponguen. Es tracta, doncs, de les accions educatives dissenyades pel professorat per a aconseguir un nou aprenentatge a partir dels coneixements previs de l’alumnat i seguint una successió de fases o etapes programades.
Cada unitat didàctica representa un procés complet d’ensenyament-aprenentatge i constitueix la unitat elemental en la programació de l’acció educativa.
Tot seguit teniu l'enllaç d'un exemple d'unitat didàctica dirigida als alumnes de Cicle Superior de Primària i 1r 2n ESO, que implica les àrees de llengua catalana, castellana, informàtica i plàstica, i que té en compte les competències bàsiques.
Graella de programació de la Unitat didàctica en competències bàsiques: “Com es fa un programa de televisió?”
També podeu trobar altres exemples d'unitats didàctiques, com ara:
Ortografia bàsica a cicle inicial. Conjunt d'exercicis introduïts per una presentació senzilla i amena de les normes ortogràfiques següents: plurals, el/la/l', r/rr, c/qu, g/gu i majúscules.
Introducció a la poesia a partir del rock català. Webquest que proposa la recerca d'informació a través d'Internet, el treball en equip, el descobriment del món de la poesia i la posada en pràctica de les competències TIC.
GUIÓ PER A REFLEXIONAR AL VOLTANT DE LES UNITATS DIDÀCTIQUES (Servei educatiu, CRP Nou Barris)
Cada unitat didàctica representa un procés complet d’ensenyament-aprenentatge i constitueix la unitat elemental en la programació de l’acció educativa.
Tot seguit teniu l'enllaç d'un exemple d'unitat didàctica dirigida als alumnes de Cicle Superior de Primària i 1r 2n ESO, que implica les àrees de llengua catalana, castellana, informàtica i plàstica, i que té en compte les competències bàsiques.
Graella de programació de la Unitat didàctica en competències bàsiques: “Com es fa un programa de televisió?”
També podeu trobar altres exemples d'unitats didàctiques, com ara:
Ortografia bàsica a cicle inicial. Conjunt d'exercicis introduïts per una presentació senzilla i amena de les normes ortogràfiques següents: plurals, el/la/l', r/rr, c/qu, g/gu i majúscules.
Introducció a la poesia a partir del rock català. Webquest que proposa la recerca d'informació a través d'Internet, el treball en equip, el descobriment del món de la poesia i la posada en pràctica de les competències TIC.
GUIÓ PER A REFLEXIONAR AL VOLTANT DE LES UNITATS DIDÀCTIQUES (Servei educatiu, CRP Nou Barris)
Etiquetes de comentaris:
Català,
Educació Primària,
Mitjans de comunicació
dijous, 12 de novembre del 2009
La variació lingüística
El concepte de variació lingüística.
La llengua no l’usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos. Així, doncs, la variació lingüística dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
El fenomen de la variació lingüística és fàcilment observable. Per exemple, si comparem la llengua d’un poema d’Ausiàs March (segle XV) i la d’un de Vicent Andrés Estellés (segle XX), deixant de banda les característiques d’estil, percebrem diferències remarcables a causa del pas dels anys (factor temps); i, si observem la manera d’expressar-se d’una persona de Cadaqués, d’Eivissa i de Vinaròs, podrem comprovar que no s’expressen igual perquè sempre hi haurà uns trets dialectals, sobretot lèxics i fonètics, que permetran diferenciar el lloc d’origen de cadascun (factor espai).
Els eixos de variació.
Els factors de la variació que hem esmentat es concreten en els denominats eixos de variació: la variació diacrònica, la diatòpica, la diastràtica i la diafàsica. Segons aquests eixos podem determinar la varietat: diacrònica o històrica, diatòpica o geogràfica (dialectes), diastràtica o social (argots) i diafàsica o funcional (registres), que més endavant comentarem de forma més detallada.
Segons Eugen Coseriu, els conjunts de variants lingüístiques estan determinats per dos tipus de factors: factors socials i factors funcionals. Els primers reben el nom de sociolectes o repertoris i fan referència a una sèrie de condicionaments relacionats amb grups humans. Aquests condicionaments poden ser de caràcter geogràfic, temporal o de classe i, segons quin siga el factor condicionant, es distingeixen varietats diatòpiques, diacròniques i diastràtiques, respectivament. En canvi, les varietats funcionals o estilístiques, també denominades registres, són el resultat de la variació del llenguatge en funció del context o de la situació d’ús.
Així, doncs, un dialecte és una varietat d’una llengua, parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l’àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d’una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament. Les isoglosses característiques d’un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l’àrea en la qual es distribuesquen serà una zona de transició i hi trobarem un dialecte de transició. Els dialectes també poden procedir de l’evolució in situ d’un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es parla un dialecte no és el de la seva formació es parla de dialecte consecutiu.
Tanmateix, el concepte de dialecte es distingeix del de sociolecte, pel fet que aquest és una varietat d’un idioma parlada per un cert estrat social, així com un cronolecte és la varietat d’un grup generacional o la varietat d’un període històric. Totes tres varietats, però, tenen en comú que són varietats d’un grup i, dins ell, d’una persona. El conjunt de varietats amb què s’expressa cada persona, dialectals o no, inclosos els trets personals, formen el seu idiolecte.
Variació / varietat / variant.
Cal diferenciar entre variació, varietat i variant.
La variació és el fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla.
La varietat és l’ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques. Es pot definir, doncs, com el conjunt de variants que presenten una distribució similar.
La variant és una expressió diferent d’una altra per la forma, és a dir, fa referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística. Així, doncs, les variants o variables són les diferents realitzacions possibles d’un determinat aspecte d’una varietat lingüística. La tria de les variants, però, no sol ser arbitrària i aïllada, sinó que respon a uns condicionants.
Tipus de variació lingüística.
La llengua no l’usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos. Així, doncs, la variació lingüística dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
El fenomen de la variació lingüística és fàcilment observable. Per exemple, si comparem la llengua d’un poema d’Ausiàs March (segle XV) i la d’un de Vicent Andrés Estellés (segle XX), deixant de banda les característiques d’estil, percebrem diferències remarcables a causa del pas dels anys (factor temps); i, si observem la manera d’expressar-se d’una persona de Cadaqués, d’Eivissa i de Vinaròs, podrem comprovar que no s’expressen igual perquè sempre hi haurà uns trets dialectals, sobretot lèxics i fonètics, que permetran diferenciar el lloc d’origen de cadascun (factor espai).
Els eixos de variació.
Els factors de la variació que hem esmentat es concreten en els denominats eixos de variació: la variació diacrònica, la diatòpica, la diastràtica i la diafàsica. Segons aquests eixos podem determinar la varietat: diacrònica o històrica, diatòpica o geogràfica (dialectes), diastràtica o social (argots) i diafàsica o funcional (registres), que més endavant comentarem de forma més detallada.
Segons Eugen Coseriu, els conjunts de variants lingüístiques estan determinats per dos tipus de factors: factors socials i factors funcionals. Els primers reben el nom de sociolectes o repertoris i fan referència a una sèrie de condicionaments relacionats amb grups humans. Aquests condicionaments poden ser de caràcter geogràfic, temporal o de classe i, segons quin siga el factor condicionant, es distingeixen varietats diatòpiques, diacròniques i diastràtiques, respectivament. En canvi, les varietats funcionals o estilístiques, també denominades registres, són el resultat de la variació del llenguatge en funció del context o de la situació d’ús.
Així, doncs, un dialecte és una varietat d’una llengua, parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l’àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d’una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament. Les isoglosses característiques d’un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l’àrea en la qual es distribuesquen serà una zona de transició i hi trobarem un dialecte de transició. Els dialectes també poden procedir de l’evolució in situ d’un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es parla un dialecte no és el de la seva formació es parla de dialecte consecutiu.
Tanmateix, el concepte de dialecte es distingeix del de sociolecte, pel fet que aquest és una varietat d’un idioma parlada per un cert estrat social, així com un cronolecte és la varietat d’un grup generacional o la varietat d’un període històric. Totes tres varietats, però, tenen en comú que són varietats d’un grup i, dins ell, d’una persona. El conjunt de varietats amb què s’expressa cada persona, dialectals o no, inclosos els trets personals, formen el seu idiolecte.
Variació / varietat / variant.
Cal diferenciar entre variació, varietat i variant.
La variació és el fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla.
La varietat és l’ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques. Es pot definir, doncs, com el conjunt de variants que presenten una distribució similar.
La variant és una expressió diferent d’una altra per la forma, és a dir, fa referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística. Així, doncs, les variants o variables són les diferents realitzacions possibles d’un determinat aspecte d’una varietat lingüística. La tria de les variants, però, no sol ser arbitrària i aïllada, sinó que respon a uns condicionants.
Tipus de variació lingüística.
- Diacrònica o històrica (temps): cronolecte.
- Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte.
- Diastràtica o social (grup social): sociolecte o argot.
- Diafàsica o funcional (àmbit d’ús): registre.
Una llengua rica i plena conté diverses activitats per treballar la variació lingüística. Us recomane "Variació: dialectes" i "Variació: registres".
dijous, 5 de novembre del 2009
MECR i Portfolio
Sobre el Portfolio Europeu de les Llengües (PEL), ací teniu una guia general elaborada per la Generalitat Valenciana.
El PEL és un document personal, promogut pel Consell d'Europa, on la persona que aprén o ha aprés diverses llengües -dins o fora del sistema educatiu- pot enregistrar les seues experiències d'aprenentatge de llengües i les seues experiències amb altres cultures. L'ús del Portfolio d'una banda comporta una metodologia basada en l'enfocament comunicatiu de l'ensenyament/aprenentatge de les llengües, i d'altra banda fomenta la reflexió i l'autoavaluació.
A més, en aquesta pàgina web, podeu trobar diferents guies segons el nivell educatiu. - Educació Infantil i 1r Cicle d'Educació Primària (3-7 anys)
- 2n i 3r Cicle d'Educació Primària (8-12 anys)
- Educació Secundària (12-18 anys)
- Adults (16 o més anys)
- Què és el Marc europeu comú de referència (MECR)?
- Què és el Portfolio Europeu de les Llengües (PEL)?
- En un principi, a qui estava destinat el PEL?
- Quins són els components del PEL? Explica’ls breument.
- Hi ha diferents tipus de PEL?
- Quins objectius té el Meu Primer Portfolio?
- Com hauria de ser el Racó de les llengües o del Portfolio?
Etiquetes de comentaris:
Educació Infantil,
Educació Primària,
Educació Secundària Obligatòria,
MECR,
Portfolio
Subscriure's a:
Missatges (Atom)