El concepte de variació lingüística.
La llengua no l’usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos. Així, doncs, la variació lingüística dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.
El fenomen de la variació lingüística és fàcilment observable. Per exemple, si comparem la llengua d’un poema d’Ausiàs March (segle XV) i la d’un de Vicent Andrés Estellés (segle XX), deixant de banda les característiques d’estil, percebrem diferències remarcables a causa del pas dels anys (factor temps); i, si observem la manera d’expressar-se d’una persona de Cadaqués, d’Eivissa i de Vinaròs, podrem comprovar que no s’expressen igual perquè sempre hi haurà uns trets dialectals, sobretot lèxics i fonètics, que permetran diferenciar el lloc d’origen de cadascun (factor espai).
Els eixos de variació.
Els factors de la variació que hem esmentat es concreten en els denominats eixos de variació: la variació diacrònica, la diatòpica, la diastràtica i la diafàsica. Segons aquests eixos podem determinar la varietat: diacrònica o històrica, diatòpica o geogràfica (dialectes), diastràtica o social (argots) i diafàsica o funcional (registres), que més endavant comentarem de forma més detallada.
Segons Eugen Coseriu, els conjunts de variants lingüístiques estan determinats per dos tipus de factors: factors socials i factors funcionals. Els primers reben el nom de sociolectes o repertoris i fan referència a una sèrie de condicionaments relacionats amb grups humans. Aquests condicionaments poden ser de caràcter geogràfic, temporal o de classe i, segons quin siga el factor condicionant, es distingeixen varietats diatòpiques, diacròniques i diastràtiques, respectivament. En canvi, les varietats funcionals o estilístiques, també denominades registres, són el resultat de la variació del llenguatge en funció del context o de la situació d’ús.
Així, doncs, un dialecte és una varietat d’una llengua, parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l’àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d’una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament. Les isoglosses característiques d’un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l’àrea en la qual es distribuesquen serà una zona de transició i hi trobarem un dialecte de transició. Els dialectes també poden procedir de l’evolució in situ d’un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es parla un dialecte no és el de la seva formació es parla de dialecte consecutiu.
Tanmateix, el concepte de dialecte es distingeix del de sociolecte, pel fet que aquest és una varietat d’un idioma parlada per un cert estrat social, així com un cronolecte és la varietat d’un grup generacional o la varietat d’un període històric. Totes tres varietats, però, tenen en comú que són varietats d’un grup i, dins ell, d’una persona. El conjunt de varietats amb què s’expressa cada persona, dialectals o no, inclosos els trets personals, formen el seu idiolecte.
Variació / varietat / variant.
Cal diferenciar entre variació, varietat i variant.
La
variació és el fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social que la parla.
La
varietat és l’ús específic que es fa d’una llengua d’acord amb la procedència geogràfica, històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una determinada concurrència de variants lingüístiques. Es pot definir, doncs, com el conjunt de variants que presenten una distribució similar.
La
variant és una expressió diferent d’una altra per la forma, és a dir, fa referència a les diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística. Així, doncs, les variants o variables són les diferents realitzacions possibles d’un determinat aspecte d’una varietat lingüística. La tria de les variants, però, no sol ser arbitrària i aïllada, sinó que respon a uns condicionants.
Tipus de variació lingüística.
- Diacrònica o històrica (temps): cronolecte.
- Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte.
- Diastràtica o social (grup social): sociolecte o argot.
- Diafàsica o funcional (àmbit d’ús): registre.
Una llengua rica i plena conté diverses activitats per treballar la variació lingüística. Us recomane "Variació: dialectes" i "Variació: registres".
